De vegades, arriba un moment en la vida en què necessitem un canvi, o ens veiem abocats a això per les circumstàncies que siguin. És probable que tinguem idees o projectes en ment, o no, però pot passar que ens freni la por, o que aquesta mateixa por ens empenyi a fer alguna acció poc meditada. També pot passar que aquesta por estigui present i apareixi massa sovint, encara que no estiguem en un procés de canvi. El que està clar és que la por ens tanca possibilitats i ens condiciona en l’actitud amb què ens enfrontem a aquesta situació.

Què és la por, d’on ve? Per què ens influeix tant?

La por és una emoció primària (com la ira, l’alegria, la tristesa, el fàstic o la sorpresa, per exemple) que sorgeix de forma automàtica davant determinats esdeveniments que ens alteren. Per al cervell “automàtic” (inconscient), que vetlla per la nostra supervivència, la por vol dir que estem en alerta. La sensació de por s’activa per la percepció de dany físic o psíquic. Ens anticipa una amenaça o perill imminent. La seva causa pot ser qualsevol estímul que la persona consideri amenaçant, o l’absència d’allò que li proporciona seguretat. El sentit d’aquesta emoció és el de protegir-nos d’aquesta cosa “dolenta” que pot passar. Per solucionar-ho, ens produeix canvis orgànics (fisiològics i endocrins) per a predisposar-nos a fugir, o en altres casos defensar-nos, perquè en els codis biològics arcaics de supervivència és el que ens pot salvar.

En la naturalesa es produeix igual, perquè la presa fugi o es defensi del depredador. Pura Biologia. Però, al segle XXI seguim així, tan primitius? Doncs sí, perquè és un tema de supervivència, i aquí mana el cervell. El problema està en que el perill pot no ser real, sinó que és com percebem i vivim determinada situació des de la nostra ment. I si no ho gestionem pot convertir-se en un estat d’ànim i no en una emoció puntal. Llavors és quan aquesta por no ens protegeix de res sinó que ens condueix al victimisme, a la impotència, a la desvalorització, a la ira, etc.

Així doncs, no ho podem controlar quan sorgeix, però si podem prendre consciència de quan ens passa, davant quines situacions personals s’activa, per aprendre a gestionar-lo. A part de la por normal que sentim davant de situacions reals de perill, em refereixo a aquelles que suposen un perill a la realitat subjectiva de cadascú. Per exemple, pot ser por a fallar, al fracàs, a no ser prou bo en alguna cosa, a l’abandó, a expressar-se davant els superiors, a relacionar-se i ser exclòs, al judici extern, a no poder subsistir sense el suport d’algú, a la malaltia, a la mort, etc.

Si una circumstància determinada ens provoca por, quan no tindria per què, cal veure quines experiències o aprenentatges negatius relacionats amb el que ens passa, ha gravat el cervell al llarg de la nostra vida. I no només això, sinó que hi poden haver empremtes gravades ja en l’embaràs, part, o primers anys de vida. Fins i tot podem anar més enllà, i veure en la vida dels nostres ancestres quins xocs o vivències traumàtiques desestabilitzants, que per al cervell tenen relació amb supervivència, poden tenir un origen en el que ens passa.

La bona notícia és que es pot millorar i fins i tot revertir, es pot portar a la consciència i treballar-lo per crear un canvi de percepció, de creença, i un nou patró de funcionament, o sigui un nou circuit neuronal. Per sort, el cervell és plàstic. Metodologies com la Desprogramació biològica, el Coaching, la Programació Neurolingüística, entre moltes altres, cadascuna actuant a diferent nivell, poden ajudar en aquest procés d’aprenentatge i canvi.

Aquí us deixo una bona frase per tancar aquest post d’avui. Feliç setmana!

“Fins que no facis conscient l’inconscient, aquest dirigirà la teva vida i li diràs destí.” Dr. Carl Jung