Lola Casals. Coaching. Desprogramació biologica. PNL.
Una vegada algú em va dir, tu què prefereixes ser, víctima o heroïna? Per descomptat heroïna, vaig dir jo. No tenia ni idea que era una cosa que es podia escollir. Però la veritat és que en aquell moment no vaig entendre la profunditat d’una pregunta aparentment trivial.
Concretament em refereixo al victimisme i no a les víctimes de les situacions terribles que tots coneixem. Quantes vegades ens sentim o ens hem sentit víctimes d’una situació, o del comportament d’algú, per exemple. Em sento injustament tractat, no ho entenc, i no puc fer res perquè no depèn de mi. Subjectivament és així. Són els altres que “em fan” tal cosa, o “no em diuen” tal altra, etc.
Em victimizo, o el que és el mateix, deixo de ser l’heroi de la meva història, quan cedeixo el poder intern del meu benestar, el poso fora mi. Llavors estaré millor o pitjor en funció del que aquella persona digui o faci, o del que passi. En aquest moment és quan deixo d’assumir el protagonisme de la meva vida, jo no sóc qui la controla i per tant no en sóc responsable. Això és clarament desestabilitzant per a la persona que ho sent i ho viu així. És important compartir-ho, que no és el mateix que queixar-se.
Quan és una situació puntual hi sol haver una solució pràctica o bé una solució psicològica (d’acceptació i canvi d’actitud) si la solució pràctica no és factible per la raó que sigui. Si dura molt arriba un moment que la persona perd la seva autoestima i no se sent capaç de decidir ni solucionar res. Llavors és recomanable recórrer a un professional.
Què passa quan aquesta situació no és una cosa puntual sinó que es repeteix al llarg de la seva vida en diferents contextos? Doncs que és una manera de funcionar apresa probablement en la infància, en la família, a l’escola, que s’ha convertit en un programa automàtic, en un guió vital (el cervell automatitza tots els aprenentatges per eficiència energètica, clau de supervivència, siguin bons o dolents). Això ja no és qüestió d’una solució puntual sinó que cal treballar amb el mapa mental de la persona perquè prengui consciència i pugui aprendre un nou patró o programa de funcionament empoderat, i no de víctima.
Cada un tenim el nostre propi guió vital, ens ha permès sobreviure fins avui. Però de cop i volta quelcom comença a estorbarnos, a limitar-nos, a crear-nos conflicte. Llavors cal prendre cartes en l’assumpte.
Per sort el cervell és plàstic i disposem d’eines per treballar des de diferents àmbits i aconseguir canvis positius en relativament poc temps. Aquests canvis, un cop es produeixen, són profunds i romanen. I el curiós és que les situacions que abans em feien posar en marxa el meu programa (automàtic) deixen de produir-se, perquè el meu programa ha canviat. Sembla màgia, però no ho és.
I tú, què vols ser víctima o heroi/heroïna?
Acabo amb aquesta frase que m’acompanya des de fa molts anys. Feliç setmana!
“Res ha canviat excepte la meva actitud, per això tot ha canviat”. Anthony de Mello. S.J.